Postfotografia

L’any 1816 Niépce va aconseguir la primera imatge negativa plasmada sobre paper, realitzada amb una càmera fosca. Quasi bé 200 anys ens separen de la primera fotografia impresa. Des d’aleshores, tot un seguit d'avenços tecnològics, succeïts a ritme accelerat, han desenvolupat la càmera fosca fins conevertir-la en l'actual càmera fotogràfica digital.

A finals del segle XIX, principis del XX, la càmera fotogràfica es va començar a popularitzar, revolucionant, així, l’art del moment. Tota una tradició pictòrica per intentar representar la realitat es superava amb un simple clic. En algun moment es va témer que la fotografia substituís a la pintura, però ambdós van seguir camins paral·lels (tot i que a vegades coincidien:Collage, Segones Avantguardes...) sota la concepció que la fotografia representa la realitat i la pintura la interpreta.

Amb la revolució tecnològica ha nascut la postfotografia, i per tant la capacitat de la fotografia de no sols retratar la realitat sinó també interpretar-la. Amb els retocs per ordinador i el fotomuntatge, la fotografia esdevé un mitjà d’expressió molt més potent, ja que l’artista agafa de la realitat allò que li interessa i ho manipula per crear la seva imatge pròpia d’aquesta realitat.

La postfotografia s’ha democratitzat considerablement, i està a l’abast de tothom, però sols aquelles obres fetes a consciència i per l’art, poden ser considerades expressió artística.

Postcinema

El cinema tradicional aplica tota una sèrie de tècniques de percepció, prèviament estudiades, per aconseguir que el missatge sigui desxifrat tal com l’autor ha imaginat al seu lector model. Tota narrativa conté una sèrie de normes i formes intrínseques, construïdes a consciència segons els codis establerts entre emissor i receptor en un llenguatge concret, en aquest cas, el cinematogràfic.

El Postcinema capgira totes aquestes tècniques (en principi subliminals) accentuant-les al màxim per posar-les de manifest. Aquest nou format, desvincula el cinema del lloc on pren sentit: la pantalla d’un cine o el televisor d’una casa, i el trasllada a un univers propi, amb regles pròpies i un missatge més directe. Aquest nou art potencia al màxim les noves tècniques de so i muntatge, per crear efectes d’impacte immediat sobre l’espectador, que no va a veure una obra disposat a estar dues hores assegut a una butaca.

Jo defineixo, doncs, el Postcinema com un art que pren del cinema els instruments que a nivell tècnic el construeixen, per potenciar-los al màxim, però que a nivell narratiu, te els seus propis codis de significat, més relacionats amb l’efecte d’estímul resposta, i amb un missatge més directe i concís. Un llenguatge que agafa de la publicitat la necessitat d’impacte visual, del videoclip, la necessitat d’una estètica agradable, i que esdevé art per què el suport no és res més que la via per on l’artista expressa les seves inquietuds. Per què, com tota obra, porta escrit entre línies un missatge que es el reflex d’una societat des del pensament individual de algú que hi habita.

http://www.youtube.com/watch?v=pI5U5bapHcw&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=q9qkGXRsT7s&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=eTakwOpWqG4&feature=related

En un Carnaval de Rio: el videoclip de Lucía, Cristina i Meritxell.

Aquest videoclip el vam realitzar entre jo, la Munita, i la Txell. És una història narrativa, explicada en tercera persona per un narrador omniscent, que és el grup de múscia. La narrativa alterna imatges de la història amb imatges del grup.
Els protagonistes són dos actors/actrius de luxe: el Ciscu i la Vio.
El grup és Kalimba Malinca, i la cançó: En un Carnaval de Rio.


http://www.ritaclip.com/flash.htm#

Bio Art

El BioArt és una expressió artística que s’entén únicament si entenem el context en el qual s’ubica. Aquest tipus d’art empra essers vius per a construir la seva obra. Com a exemple, Eduar Kac, el màxim exponent del BioArt, va injectar al seu conill un gen extret d’una alga marina, i ara el conill brilla en l’obscuritat.

Si ens ho mirem bé, es tracta d’una brutalitat, un oblit del valor del respecte pels altres essers vius i per la naturalesa en general, però és justificable en tant que, com qualsevol altra expressió artística contemporània, utilitzen objectes propis d’aquella realitat que inspira la seva obra.

I és que el BioArt neix per mostrar una realitat concreta: la realitat científica. Preocupats per allò que la ciència ens depara o experimentant amb nous instruments científics, els artistes del bioart ens expressen amb les seves obres el poder que actualment te la ciència: el control dels processos naturals de l'esser, la possibilitat de manipulació de qualsevol ser, ja sigui vivent o no, etc. Una realitat que avança cada cop més ràpid i que pot arribar a substituir allò que entenem per essència .

www.artfacts.net

President d'Intercom a la e-week.

La setmana digital a la Uvic es va inaugurar amb la conferència d’Antonio González, president del grup intercom. Vaig assistir a la conferència però vaig haber de sortir per què no podia suportar les idees purament capitalistes del conferenciant. No puc opinst sobre la conferència ja que no vaig assistir a tota i pot ser tinc una idea equivocada Però l’única cosa que sé, conscient que és una utopia, és que jo no vull un món on la gent emprengui projectes simplement per enriquir els sesu beneficis econòmics. Els artistes, els informatics, els telecomunicadors...qualsevol professió ha d’estimar el seu projecte i voler progressar per simple evolució personal i social, clar que de l’aire no es viu, però l’afany de diners sols aconsegueix destruir la creativitat i deixar de gaudir amb el treball propi.

Estic dacort que part de la intdustria cultural d’internet estiga en mans de grans empreses, per què sols invertint capital es pot prosperar teconlògicament, però molts dels projectes que han revolucionat la societat van sorgir de persones anònimes que sense afany de lucre van creure amb la seva innovació. Tim-Barners Lee no esperava fer-se multimilionari quan va inventar la World Wide Web, sols desitjava portar a terme la seva idea per fer avançar la comunicació entre persones i ordenadors. Bill Gates, en canvi, crec que sí que preveia el seu futur econòmic, i després de la guerra dels browsers, continua la lluita per deixar explorer al lloc més alt, i així ens van les coses.

Múscia Electrònica

Els antecedents de la música electrònica els trobem en les avantguardes, especialment amb el futurisme i el dadaisme. Aquestes dues corrents, innoven en quant a d’utilització de nous instruments artístic. Per posar un exemple, els dadaistes, utilitzaven sons i material industrial, els futuristes utilitzaven la simbologia de la roda.

Les avantguardes van sorgir cap als anys 50, just la mateixa dècada en què va aparèixer la guitarra elèctrica, instrument que es va convertir en imprescindible per a la música rock i pop. Com a precedents de la música electrònica cal incloure també el moviment Fluxus (1961) i el grup de música Kvftwek, juntament amb els primers ordinadors Apple i la posterior evolució cap a Mac in Tox, fins arribar als actuals software per a Mac i Pc que permeten la creació de música des de casa.

La música electrònica va sorgir en un moment en què la tecnologia i la industrialització capitalista estaven avançant a passes gegants, desconcertant a tots aquells que estaven immersos en temps de canvis. La música electrònica va ser el que el Pop Art a l’art, (tot i que la música electrònica va seguir un evolució més llarga): va democratitzat l’art musical, apropant a la massa les eines necessàries per fer música.

Què pensarien els teòrics de Frankfurt d’aquest art? Walter Benjamin, segurament, preferiria veure una orquestra simfònica a escoltar música Hause, però avui dia, en plena època digital, on tot és reproductible, on l’autenticitat ja no té cabuda i on emissor i receptor es barregen, les teories de Walter Benjamin quedarien en un món utòpic.

http://www.djsanroman.com/kraftwerk-cuando-las-maquinas-se-empapan-de-emocion/

http://www.youtube.com/watch?v=0h-RhyopUmc&feature=related

http://es.youtube.com/watch?v=XZGXfaibp4s

http://video.google.com/videoplay?docid=5272490074873339877&q=john+cage&total=1208&start=0&num=10&so=0&type=search&plindex=1

Les Avantguardes del s.XX

El moviment avantguardista és la representació plàstica d’una cultura (la popular del capitalisme desenvolupat) caracteritzada per la tecnologia, la moda i el consum, on els objectes deixen de ser únics i passen a reproduir-se en sèrie.

Amb l’aparició de la càmera fotogràfica i el cinematògraf la concepció d’art va canviar. La reproducció tècnica va desprotegit l’art de ser una obra única i irrepetible, i amb el pas del temps, l’art va passar de formar part de ser una pràctica elitista a convertir-se en una expressió de la cultura de masses. L’art havia perdut la seva àurea (W.Benjamin) i amb el robament de la Jeoconda (1911) el procés de massificació de l’art va arribar al seu màxim esplendor.

Dins les avantguardes trobem: el futurisme, el surrealisme, el cubisme, el dadaisme i el pop art, entre altres. Moviments artístic que buscaven trencar amb tota tradició artística, volien oblidar el passat, volien començar a fer art des de 0, emprant unes tècniques noves, les que oferia el sistema vigent.

Des de Dushamp amb el seu inodor, fins a Andy Warhol amb el pot de Tomàquet Cambell, les avantguardes van burlar tota la tradició artística, van banalitzar (o democratitzar) l’art. Jo crec que simplement expressaven una realitat social del moment, una societat on els gust per la bellesa i el criteri estètic s’havia deteriorat; on la gent treballava en una cadena de producció en sèrie i consumia productes culturals reproduïts en sèrie; on la publicitat i la propaganda o inundava tot; on res tenia cap mes valor que el valor econòmic. Això passava a principis del segle XX, una realitat que no ens queda tan lluny.

Ciberpatologies

L’home/dona al llarg de la seva evolució ha adapta el seu cos a les necessitats físiques del moment. L’home de Cromagnon va passar de simi a home, entre d’altes aspectes biològics, per l’estirament de la columna vertebral, el forat occipital, el procés de dentició i la mà pèncil (separació del dit polze). Aquests canvis cap a la posició bípeda, produïts lentament durant segles i segles, van permetre a l’home/dona superar les necessitats de recol·lecció que tenia.

Un cop establert l'homo sàpiens sàpiens, els canvis físics han estat petits, en canvi, els canvis psicosocials que la humanitat ha experimentat han segut de gran magnitud. La humanitat canvia per adaptar-se a les circumstancies, i les circumstàncies són la resposta a les necessitats humanes del moment. Les tauletes de fang, el papir, la impremta...són suports d’escriptura que van revolucionar tota una societat i van condicionar les seves estructures i relacions. Ara mateix ens trobem en plena revolució digital i els canvis s’estenen a tots els àmbits.

Algunes patologies físiques produïdes per l’ús dels nous mitjans són: dolors en el dit polze, rampes a les mans i al braç, síndrome del “tunel carpiano” (inflamació del nervi mitjà), tendinitis, wiitis, pèrdua de visió o vista cansada, dolors cervicals...

Les patologies socials més comuns són: addicció a Internet o als videojocs, tecno – autisme i incapacitat de relacionar-se fora de la xarxa, tech-abus (ex. abús de la webcam per espiar algú), confusió entre realitat virtual i realitat física, utilització dels jocs per pujar l’autoestima, problemes d’escriptura, efectes d’agressivitat i fracàs escolar, etc.

Algunes d’aquestes patologies hauran de ser superades mitjançant una conscienciació social, d’altres implicaran una adaptació, ja sigui física, institucional o social, canviant el nostre esser futur.

http://www.portalplanetasedna.com.ar/evolucion.htm

http://es.geocities.com/sucellus23/946.htm

http://www.dialogica.com.ar/2003/12/harold_adam_innis_y_raul_scala.php

Hable con Ella, Pedro Almodovar (2002)

Aquest teasser presenta un muntatge completament rítmic, quasi be fent una corehografía entre les diferents escenes i la música. L'estructura del teasser mostra les dues històries centrals enllaçades entre sí, amb l'espectacle de dança i la pel·lícula de cinema mut, de tal manera que el programa narratiu dels personatges es completament diferent al que adopten en la narrativa de la pel·lícula.
Per convinar estètica amb funcionalitat juga amb l'expressió corporal dels actors i amb l'exageració dels sons i amb . De tal manera que no es necessària cap paraula informativa per definir la narrativa.
Com a curiositat comentar que la pel·lícula comença amb un espectacle de dança de Pina Baucsh, una gran figura de la daça contemporànea.

Pina Bausch –1940– es quien revive el espíritu de la danza alemana al crear el teatro-danza. De su mano y del trabajo de sus bailarines han surgido piezas tan emblemáticas como Ifigenia en Táuride, Café Mueller (1978), Bandoneón (1987), y muchas otras, tan discutidas como admiradas en todo el mundo.

En la pel·lícula Todo sobre mi Madre, apareix, de fons, un poster de la ballarina, al camerino de Agrado, una simple curiositat semiòtica.

http://www.margencero.com/articulos/articulos3/bausch.htm

http://www.lanacion.com.ar/Archivo/Nota.asp?nota_id=449718

Software Social

Macluhan, a finals dels 70, va designar amb el terme Aldea Global, a la reducció de la distància que ens proporciona la immediatesa comunicativa d’Internet. Convertint als ciutadans en membres d’una aldea on la informació circula ràpidament, sense límits temporals ni espacials. Amb els softweres socials, l’espai es redueix encara més, permetent relacions intimes, relacions d’interessos compartits, de coneixements etc.

A nivell interpersonal trobem diferents tipus de softweres socials: pàgines per fer contactes, xats, missatgeria instantània, blogs personals... Que permeten la comunicació entre persones (conegudes i desconegudes) disperses. Però el mal ús de la xarxa fa que aquesta perdi significat quan alguns usuaris es dediquen a col·leccionar contactes sense cap objectiu concret.

La Web 2.0, permet a l’usuari opinar obertament sobre temes socials o oferir alguna informació, privilegis que amb la comunicació un – molts, es delegaven als periodistes. Diferents tipus de Web 2.0: pàgines col·laboratives, grups de notícies, blogs personals informatius...

Pierre Levy ens parla de Cibercultura, aquella cultura que es forma en xarxa (en el ciberespai). Els principis que han fet créixer el ciberespai són tres.

- La interconnexió: es millor estar connectat que aïllat.

- Les comunitats virtuals, construïdes sobre una afinitat d’interessos de persones que es troben per conversar, que es comuniquen col·lectivament i que poc a poc van creant unes normes comunitàries. Lévy explica que les comunitats virtuals exploren noves formes d’opinió pública, i bé sabem que l’opinió pública està lligada a la democràcia moderna. Una comunitat virtual és doncs, en paraules de Lévy, un col·lectiu més o menys permanent que s’organitza per mitjà del nou correu electrònic mundial.

- La intel·ligència col·lectiva: s’utilitza el ciberespai per posar en sinergia els coneixements, les imaginacions, les energies espirituals dels qui s’hi connecten.
Avui es poden preveure modes d'organització dels grups humans, dels estils de les relacions entre individus i els col·lectius radicalement nous, sense precedents en la història ni en la biologia

http://www.grancomo.com/2006/05/06/linkedin-esa-red-enferma/

E-Poetry: la poesía del segle XXI

El llenguatge visual de la imatge està adquirint una força imponent en la comunicació entre persones, i juntament amb l’oral i l’escrit és el llenguatge més emprat. Antigament, la poesia era una pràctica que es reservava per als artistes de la noblesa, i pocs en tenien accés. Avui dia, a més d’estendre’s la possibilitat de fer poesia a tots els ciutadans, s’han ampliat els llenguatges del/la poeta, que ja no s’ha de limitar sols al llenguatge escrit o pictòric.

A l’hora d’expressar els seus sentiments, emocions o inquietuds, el/la poeta escull quin llenguatge vol parlar entre els diferents llenguatges d’expressió: llenguatge gestual, teatral, pictòric, musical, escrit, visual...i amb la coneixença i domini d’aquest llenguatge, l’autor fa una composició rítmica, estètica i bella que al mateix temps serveixi d’instrument per expressar allò que porta dintre.

Un nou llenguatge d’expressió sorgeix de les noves tecnologies digitals: el llenguatge hipertextual. Aquest llenguatge, com tots els altres, es pot emprar per a diferents fites: la informació, l’oci i entreteniment, la publicitat, l’expressió artística... i com no, per a fer poesia. A l’expressió poètica no lineal i en xarxa l’anomenem e-Poetry.

E-potry ofereix una nova manera de rebre la poesia: el format es digital, i el lector ha d’interactuar amb la màquina. El lector ha de ser actiu, ja que l’estructura de la poesia és no lineal, i es necessita de la seva participació per construir-la. Aquest llenguatge és un híbrid entre literatura, arts gràfiques i arts digitals. Senzillament, es tracta d’ampliar l’ús del nou llenguatge de comunicació a totes les necessitats socials.

http://mrl.nyu.edu/~perlin/experiments/poetry/

http://www.turbulence.org/Works/empty/map/japan.html

http://warnell.com/desktop/stensaas.htm

Net.Art

Un canvi en els formats de comunicació sempre implica un canvi social al voltant de les estructures de recepció i percepció de la informació, així com un canvi en la percepció individual implica un canvi en l’organització de la memòria col·lectiva.

Macluhan: El medio es el mensaje, el medio es le masaje. El format on es construeix el missatge influencia en el seu signifcat. Actualment el format comunicacional per excel·lència és el digital (juntament amb l’imprés i televisiu), per tant, si les noves estructures de comunicació canvien, l’expressió artística ha de canviar també adequant-se a la nova realitat social.

El net.art és una forma artística que està a internet i que explora al màxim les eïnes d’aquest mitjà. Els continguts d’aquestes obres es creen a partir d’estructures complexes que enllacen imatges, textos i sons, i que potencien al màxim les innovacions de la xarxa: interactivitat i reproductivitat. Què diria Walter Benjamin i els crítics de l'Escola de Francfort sobre aquest nou art?

El net art també s’adequa a les noves relacions socials, i és que no está cret per un artista, si no per un productor, l'obra ja no és única, sinó reproductible i ja no s’exposa en un museu, sinó en un espai virtual.

Exemple:

Alexei Shulgin

• http://www.c3.hu/collection/form/index1.html.

Vuk Cosic

• http://www.ljudmila.org/~vuk/

Instal·lacions Interactives

Una de les teories de la Bauhause és que en un bon disseny ha de prioritzar la funció a la forma. En les instal·lacions interactives el disseny funcional és bàsic, ja que una bona interfase ha de saber guiar l’usuari cap a la interactivitat, aquesta és la condició indispensable per a un bon interactiu.

Qualsevol obra artística va dirigida a un lector/receptor, ja que és sols amb la interpretació d’aquest que l’obra pren sentint. Però l’art de la interacció no sols integra al lector en quant al significat de l’obra sinó que l’ha de comprendre en tant que ha de preveure les seves actuacions davant el missatge rebut, ha d’estar present en cada moment de la creació de l’obra, per tal d’aconseguir un estímul – resposta que es va sumant fins convertir-se en una conversa entre l’home/dona i l’espai interactiu.

Les instal·lacions interactives s’empren per diferents usos: per a ús comercial, per a oci i entreteniment i per a ús educatiu. Habitualment, les instal·lacions interactives tenen un objectiu concret, ja sigui vendre, publicitar un producte, crear un videojoc, o educar.

http://www.youtube.com/watch?v=AlPAMsb9CJ4&feature=related

Realitat Virtual

La realitat virtual és aquella realitat paral·lela a la realitat del món visible i compartit. Es tracta d’una realitat en animació 3D on els usuaris adquireixen les personalitats i cossos que vulguin i on viuen experiències paregudes a la vida de carn i ossos, però sense massa conseqüències físiques. Second Life, la última novetat en realitat virtual, designa amb el seu nom clarament que és la realitat virtual: una segona vida.

Dins aquest món, l’usuari és completament lliure, lliure d’expressar-se, lliure de sentir, lliure de decidir, lliure de complexes... Però aquesta societat virtual no deixa escapar tampoc als usuaris dels valors socials i capitalistes de la nostra societat industrial: la persuasió de la publicitat, la propaganda política, i l’afany econòmic.

La diferència entre realitat virtual i realitat tangible és poca, per què el concepte de realitat es molt ambigu, de fet, ja des dels primers filòsofs, el concepte de veritat ha segut un gran motiu d’estudi. Els somnis són realitat? el pensament és realitat? i els sentiments? Així mateix, si entenem per realitat la realitat compartida, cal que mirem el número de residents a Second Life, que ja arriba als 9 milions. Un subMatrix creat dins el mateix Matrix per escapar d'aquest.

Tot i que les dues realitats conviuen paral·lelament, trobem sovint que es barregen, integrant coses d'una en l’altra i a l’inversa. En una entrevista a la Vanguardia, “l’avatar” d’un dels periodistes del mitjà informatiu de Second Life, Josep Ramon Trun, explica que els diners aconseguits amb els negocis empresos a Second Life es poden convertir en diners reals fora de l’espai virtual, estem parlant d'euros o dòlars de veritat.

www.secondlifespain.com/

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20070911/53392908963.html

Telepresència

La telepresència és la possibilitat d’estar a temps real en un altre lloc i espai i a més a més poder manipular aquest espai. No es tracta de realitat virtual, sinó que el perceptor sent que està present en un altre lloc per la possibilitat de influir en aquest.

Un exemple molt clar és El Telejardín de Ken Goldbert y Joseph Santarromana. És una instal·lació artística que consisteix amb un braç robòtic sobre un jardí, es tracta de que els usuaris d’Internet puguin, mitjançant la telepresència, veure el jardí i interactuar amb ell, poden donar ordres al braç robòtic per tal que aquest regui les plantes, trasplanti, en planti de noves, etc.

Un altre exemple és el Rara Avis, d’Eduard Kac. Kac va crear un lloro robot i el va fer conviure amb lloros vius. Mitjançant el robot lloro s’observava les relacions que els lloros mantenien entre ells i amb el robot, i s’hi podia interactuar modificant les accions del lloro robot. Per tant conclourem, en paraules d’aquest mateix autor que: la tele presencia es la experiencia sensorial de su propia presencia en un espacio lejano.