Postfotografia

L’any 1816 Niépce va aconseguir la primera imatge negativa plasmada sobre paper, realitzada amb una càmera fosca. Quasi bé 200 anys ens separen de la primera fotografia impresa. Des d’aleshores, tot un seguit d'avenços tecnològics, succeïts a ritme accelerat, han desenvolupat la càmera fosca fins conevertir-la en l'actual càmera fotogràfica digital.

A finals del segle XIX, principis del XX, la càmera fotogràfica es va començar a popularitzar, revolucionant, així, l’art del moment. Tota una tradició pictòrica per intentar representar la realitat es superava amb un simple clic. En algun moment es va témer que la fotografia substituís a la pintura, però ambdós van seguir camins paral·lels (tot i que a vegades coincidien:Collage, Segones Avantguardes...) sota la concepció que la fotografia representa la realitat i la pintura la interpreta.

Amb la revolució tecnològica ha nascut la postfotografia, i per tant la capacitat de la fotografia de no sols retratar la realitat sinó també interpretar-la. Amb els retocs per ordinador i el fotomuntatge, la fotografia esdevé un mitjà d’expressió molt més potent, ja que l’artista agafa de la realitat allò que li interessa i ho manipula per crear la seva imatge pròpia d’aquesta realitat.

La postfotografia s’ha democratitzat considerablement, i està a l’abast de tothom, però sols aquelles obres fetes a consciència i per l’art, poden ser considerades expressió artística.

Postcinema

El cinema tradicional aplica tota una sèrie de tècniques de percepció, prèviament estudiades, per aconseguir que el missatge sigui desxifrat tal com l’autor ha imaginat al seu lector model. Tota narrativa conté una sèrie de normes i formes intrínseques, construïdes a consciència segons els codis establerts entre emissor i receptor en un llenguatge concret, en aquest cas, el cinematogràfic.

El Postcinema capgira totes aquestes tècniques (en principi subliminals) accentuant-les al màxim per posar-les de manifest. Aquest nou format, desvincula el cinema del lloc on pren sentit: la pantalla d’un cine o el televisor d’una casa, i el trasllada a un univers propi, amb regles pròpies i un missatge més directe. Aquest nou art potencia al màxim les noves tècniques de so i muntatge, per crear efectes d’impacte immediat sobre l’espectador, que no va a veure una obra disposat a estar dues hores assegut a una butaca.

Jo defineixo, doncs, el Postcinema com un art que pren del cinema els instruments que a nivell tècnic el construeixen, per potenciar-los al màxim, però que a nivell narratiu, te els seus propis codis de significat, més relacionats amb l’efecte d’estímul resposta, i amb un missatge més directe i concís. Un llenguatge que agafa de la publicitat la necessitat d’impacte visual, del videoclip, la necessitat d’una estètica agradable, i que esdevé art per què el suport no és res més que la via per on l’artista expressa les seves inquietuds. Per què, com tota obra, porta escrit entre línies un missatge que es el reflex d’una societat des del pensament individual de algú que hi habita.

http://www.youtube.com/watch?v=pI5U5bapHcw&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=q9qkGXRsT7s&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=eTakwOpWqG4&feature=related

En un Carnaval de Rio: el videoclip de Lucía, Cristina i Meritxell.

Aquest videoclip el vam realitzar entre jo, la Munita, i la Txell. És una història narrativa, explicada en tercera persona per un narrador omniscent, que és el grup de múscia. La narrativa alterna imatges de la història amb imatges del grup.
Els protagonistes són dos actors/actrius de luxe: el Ciscu i la Vio.
El grup és Kalimba Malinca, i la cançó: En un Carnaval de Rio.


http://www.ritaclip.com/flash.htm#

Bio Art

El BioArt és una expressió artística que s’entén únicament si entenem el context en el qual s’ubica. Aquest tipus d’art empra essers vius per a construir la seva obra. Com a exemple, Eduar Kac, el màxim exponent del BioArt, va injectar al seu conill un gen extret d’una alga marina, i ara el conill brilla en l’obscuritat.

Si ens ho mirem bé, es tracta d’una brutalitat, un oblit del valor del respecte pels altres essers vius i per la naturalesa en general, però és justificable en tant que, com qualsevol altra expressió artística contemporània, utilitzen objectes propis d’aquella realitat que inspira la seva obra.

I és que el BioArt neix per mostrar una realitat concreta: la realitat científica. Preocupats per allò que la ciència ens depara o experimentant amb nous instruments científics, els artistes del bioart ens expressen amb les seves obres el poder que actualment te la ciència: el control dels processos naturals de l'esser, la possibilitat de manipulació de qualsevol ser, ja sigui vivent o no, etc. Una realitat que avança cada cop més ràpid i que pot arribar a substituir allò que entenem per essència .

www.artfacts.net

President d'Intercom a la e-week.

La setmana digital a la Uvic es va inaugurar amb la conferència d’Antonio González, president del grup intercom. Vaig assistir a la conferència però vaig haber de sortir per què no podia suportar les idees purament capitalistes del conferenciant. No puc opinst sobre la conferència ja que no vaig assistir a tota i pot ser tinc una idea equivocada Però l’única cosa que sé, conscient que és una utopia, és que jo no vull un món on la gent emprengui projectes simplement per enriquir els sesu beneficis econòmics. Els artistes, els informatics, els telecomunicadors...qualsevol professió ha d’estimar el seu projecte i voler progressar per simple evolució personal i social, clar que de l’aire no es viu, però l’afany de diners sols aconsegueix destruir la creativitat i deixar de gaudir amb el treball propi.

Estic dacort que part de la intdustria cultural d’internet estiga en mans de grans empreses, per què sols invertint capital es pot prosperar teconlògicament, però molts dels projectes que han revolucionat la societat van sorgir de persones anònimes que sense afany de lucre van creure amb la seva innovació. Tim-Barners Lee no esperava fer-se multimilionari quan va inventar la World Wide Web, sols desitjava portar a terme la seva idea per fer avançar la comunicació entre persones i ordenadors. Bill Gates, en canvi, crec que sí que preveia el seu futur econòmic, i després de la guerra dels browsers, continua la lluita per deixar explorer al lloc més alt, i així ens van les coses.

Múscia Electrònica

Els antecedents de la música electrònica els trobem en les avantguardes, especialment amb el futurisme i el dadaisme. Aquestes dues corrents, innoven en quant a d’utilització de nous instruments artístic. Per posar un exemple, els dadaistes, utilitzaven sons i material industrial, els futuristes utilitzaven la simbologia de la roda.

Les avantguardes van sorgir cap als anys 50, just la mateixa dècada en què va aparèixer la guitarra elèctrica, instrument que es va convertir en imprescindible per a la música rock i pop. Com a precedents de la música electrònica cal incloure també el moviment Fluxus (1961) i el grup de música Kvftwek, juntament amb els primers ordinadors Apple i la posterior evolució cap a Mac in Tox, fins arribar als actuals software per a Mac i Pc que permeten la creació de música des de casa.

La música electrònica va sorgir en un moment en què la tecnologia i la industrialització capitalista estaven avançant a passes gegants, desconcertant a tots aquells que estaven immersos en temps de canvis. La música electrònica va ser el que el Pop Art a l’art, (tot i que la música electrònica va seguir un evolució més llarga): va democratitzat l’art musical, apropant a la massa les eines necessàries per fer música.

Què pensarien els teòrics de Frankfurt d’aquest art? Walter Benjamin, segurament, preferiria veure una orquestra simfònica a escoltar música Hause, però avui dia, en plena època digital, on tot és reproductible, on l’autenticitat ja no té cabuda i on emissor i receptor es barregen, les teories de Walter Benjamin quedarien en un món utòpic.

http://www.djsanroman.com/kraftwerk-cuando-las-maquinas-se-empapan-de-emocion/

http://www.youtube.com/watch?v=0h-RhyopUmc&feature=related

http://es.youtube.com/watch?v=XZGXfaibp4s

http://video.google.com/videoplay?docid=5272490074873339877&q=john+cage&total=1208&start=0&num=10&so=0&type=search&plindex=1

Les Avantguardes del s.XX

El moviment avantguardista és la representació plàstica d’una cultura (la popular del capitalisme desenvolupat) caracteritzada per la tecnologia, la moda i el consum, on els objectes deixen de ser únics i passen a reproduir-se en sèrie.

Amb l’aparició de la càmera fotogràfica i el cinematògraf la concepció d’art va canviar. La reproducció tècnica va desprotegit l’art de ser una obra única i irrepetible, i amb el pas del temps, l’art va passar de formar part de ser una pràctica elitista a convertir-se en una expressió de la cultura de masses. L’art havia perdut la seva àurea (W.Benjamin) i amb el robament de la Jeoconda (1911) el procés de massificació de l’art va arribar al seu màxim esplendor.

Dins les avantguardes trobem: el futurisme, el surrealisme, el cubisme, el dadaisme i el pop art, entre altres. Moviments artístic que buscaven trencar amb tota tradició artística, volien oblidar el passat, volien començar a fer art des de 0, emprant unes tècniques noves, les que oferia el sistema vigent.

Des de Dushamp amb el seu inodor, fins a Andy Warhol amb el pot de Tomàquet Cambell, les avantguardes van burlar tota la tradició artística, van banalitzar (o democratitzar) l’art. Jo crec que simplement expressaven una realitat social del moment, una societat on els gust per la bellesa i el criteri estètic s’havia deteriorat; on la gent treballava en una cadena de producció en sèrie i consumia productes culturals reproduïts en sèrie; on la publicitat i la propaganda o inundava tot; on res tenia cap mes valor que el valor econòmic. Això passava a principis del segle XX, una realitat que no ens queda tan lluny.